Sono andato a vedere l'opera teatrale PPP e devo dire che è davvero una vergogna. La scelta di testi non e male, ma la recita distrugge qualsiasi serietà e tutta l'opera insiste troppo sulla omosessualità pasoliniana, quando secondo me, e ancora di piu in Spagna dove nn si conosce mica tanto la figura di Pasolini, è meglio puntare sulle qualità intellettuali del poeta. Invio un pezzo abbastanza critico che apparirà fra un po' in una rivista teatrale catalana.

Al llarg de l’any 2005 el vell món, sobretot Itàlia i França, ha commemorat el trentè aniversari de la mort de Pier Paolo Pasolini, intellectual profètic i artista polièdric que patí en vida, i pel que sembla també un cop mort, almenys a casa nostra, l’estigma d’homosexual obsessiu . Pocs han sigut els actes a Espanya , país on el poeta italià és conegut per la seva trajectòria fílmica, mentre que la seva vessant literària no ha gaudit de molta fortuna, com mostren les escasses traduccions fetes de la seva obra. 

El món del teatre, terreny cultivat per Pasolini l’any 1966 arrel d’una úlcera que li obligà a guardar llit durant un llarg període, català ha aprofitat l’avinentesa per presentar al públic l’obra PPP, on Lluïsa Cunillè i Xavier Albertí han volgut donar la seva visió sobre l’home i La seva obra; la intenció en aquestes obres teatrals on es tempta de traçar biografies hauria de tenir quelcom pedagògic, i més en el cas de Pasolini, un conegut desconegut pel gran públic català, figura que només per l’immens volum de la seva obra mereix un tractament especial que l’adapti, si és que és necessari perquè les seves paraules el defensen sense necessitat d’obres alienes a la seva persona , per una comprensió coherent que permeti difondre tot allò que significa i simbolitza.

PPP té un muntatge on de mica en mica, mitjançant la música i la lectura de textos, els actors van teixint la visió que els autors tenen de Pasolini, que al final de l’obra exalta la seva personalitat de manera hagiogràfica, fet ben típic que de totes maneres no justifica tota la interpretació prèvia, excessivament carregada d’una exhibició gratuïta de l’homosexualitat del teòricament homenatjat.

No parlarem del muntatge ni de l’escenografia de la peça. Ens centrarem en els continguts i la manera en que els autors han decidit representar-los.
Una obra seriosa destinada a tot tipus de públic ha de ser fidel al que volia dir Pasolini amb les seves paraules. El principi de la funció ja comença a trencar aquest precepte. Un actor llegeix la primera carta a Gennariello, un noi napolità fictici mitjançant el qual Pasolini articulà un seguit d’articles on exposava el seu punt de vista sobre la societat italiana a mitjans del anys 70. Es publicaren al "Corriere della sera" i després formaren part del llibre Lettere luterane. Que surti Gennariello ens indica la intenció pedagògica de l’escriptor, tractant al lector, supèrbia típica del director de Uccellacci e uccellini, com si fos un nen que ha d’aprendre les transformacions d’un món que no es reconeix a si mateix. L’entonació de l’actor al recitar el moment del text on Pasolini s’imagina Gennariello, al que descriu amb els atributs dels nois que solien agradar-li , és ridícula, accentuant els trets homosexuals i gairebé menyspreant el contingut teòric de crítica, anàlisi i visió de futur. El despropòsit de la primera part es completa amb la intervenció de l’actor, que durant gran part de l’obra roman assegut entre el públic, despullat, que canta O sole mio mentre intenta provocar-se una erecció. 

La segona intervenció combina, introduint el tema sempre recorrent de la mort a Ostia, música i una breu referència fílmica; l’actriu, més semblant a la Saraghina felliniana que no pas a la Magnani que vol encarnar, canta il Lamento per la morte di Pasolini de Giovanna Marini per després interpretar amb el noi nu l’intima escena del ball entre mare i fill de Mamma Roma, instant ple d’ambigüitat, i no precisament edípica, per les sabates de tacó que porta l’element masculí de la parella. Per altra banda, la seva nuesa no té cap mena de justificació. Un homenatge a la trilogia de la vida? Un intent més, dels tants que composen l’obra, d’épater le bourgeois? 

Al tercer fragment un actor recita, recolzat a un arbre, la part n55 de la novella pòstuma de Pasolini, Petrolio,  text que molts crítics i escriptors consideren l’obra narrativa més reeixida de l’autor de Ragazzi di vita. El fragment escollit narra una relació homosexual entre dos borgatari de la Casilina, barri perifèric romà. La cruesa de les paraules emprades i la sobrietat de la recitació no ens fan oblidar que es continua insistint en excés en el Pasolini sexual, el que a vegades, mentre s’assisteix a la representació, fa pensar que l’obra en realitat té com a principals destinataris els gays, gran error, perquè, com també succeeix amb Luchino Visconti, no m’imagino a Pier Paolo Pasolini muntat a una carrossa a una de tantes desfilades d’aquest col.lectiu; més enllà dels condicionaments sexuals cal llegir l’obra del poeta de Casarsa della delizia com un intent de despertar consciències, mostrar realitats properes marginades i cercar la puresa per donar al món del present i el futur la bellesa que ha perdut oblidant el passat i la seva diversitat, abandonada en favor de la uniformització del gust, el que desemboca en una mediocritat global. 

El quart fragment llinda amb l’esperpent. És cert que Pasolini diu en un poema del 21 de juny de 1962, en ple pontificat de Joan XXIII, que demanarà, sempre en clau irònica, la seva santificació a la cúria; la noia que recita aquesta nova proposta expressa dos motius que jutja dignes de ser escoltats: la gran producció fílmica en pocs anys, 21 filmacions en l’arc de 14 anys i el rescatar el furlà, no friulà com deia l’actriu, de la mort a través de la poesia. Novament el mètode emprat per mostrar la grandiositat pasoliniana m’ha semblat més que inadequat, sobretot quan s’ha mencionat, sarcasme estúpid de teòrics progressistes, la recent mort i futura beatificació de Joan Pau II, un intent més de fer riure gratuïtament al públic. 

Les tres darreres parts continuen amb el desgavell de voler donar teoria sense ubicar-la en un context concret. Dubto molt que el públic s’adonés que el cinquè fragment de l’obra era part de la darrera entrevista que Pasolini concedí a Furio Colombo, com tampoc crec que el respectable conegués que la cançó Teresa detta Pazzia que Pasolini compongué per a la seva inseparable amiga Laura Betti; la cançó, interpretada per la mateixa actriu que anteriorment cantà Il lamento, dóna pas a una pregunta que un membre del públic llença a la dona: com podem evitar la criminalitat? Pasolini, novament a les Lettere luterane, digué que s’assoliria aquesta fita eliminant temporalment l’escola secundària obligatòria i suprimint la televisió, mesures que en lloc de fer pensar feren riure a l’espectador. 

Aquesta part final prossegueix amb el que potser és el moment més encertat al mostrar la passió pel futbol que sentia Pasolini, qui deia que l’esport rei a Europa es jugava com si fos prosa, tot geomètric i ordenat, i a Brasil i Llatinoamèrica com si es tractés de poesia, futbol fantasia. 

La reflexió poètica sobre el seu amor pel joc de la pilota, un altre fruit de la seva estima pels joves i per la vida a l’aire lliure, s’esgota quan una de les actrius, asseguda, únic punt de llum quan la foscor envaeix l’escena, recita una suposada visita al museu criminològic de Roma per veure tots els objectes relacionats amb la mort del poeta. Havent llegit Pasolini, un delitto italiano de Tullio Giordana, sembla que aquesta part de l’obra sigui una adaptació dramàtica del que explica el director italià, amb la diferència que aquest ho explicava amb coherència i esperit investigador, mentre que PPP ho fa amb un patetisme excessiu que sembla fals al 100%.

Acabada aquesta part dedicada íntegrament a Pasolini, l’obra conclou amb la inevitable cançó sobre Itàlia, amb Berlusconi pel mig per exhibir novament el progressisme de l’equip, la crítica a Ikea com a símbol de la uniformització i un final més que grotesc amb una felació del noi despullat a l’actor que recità al principi la primera carta a Gennariello. 

No serveix de res mencionar el pasolinià lavoro tutto il giorno come un monaco e la notte in giro, come un gattaccio, in cerca d’amore... l’ideal hagués estat equilibrar ambdós aspectes i mostrar al públic- que, reiterem, desconeix gran part de la vasta producció de l’artista italià- la feina del monjo de manera seriosa i justament contextualitzada, no a pinzellades que no serveixen de res. En aquest sentit podem dir que els autors han seguit malament els consells del propi Pasolini, qui deia que el que s’ensenya a la secundària, en la major part dels casos, no té cap utilitat per a la vida adulta. 

Quina utilitat té mostrar teseles si no es crea un mosaic? Aquest, parlant de PPP, es mostra esquinçat amb una dèria folla per la part homosexual del poeta, com si haguéssim retrocedit trenta anys i encara fóssim nens en bolquers en relació a aquesta temàtica i tinguéssim que escandalitzar-nos. A més a més és ridícul mostrar-ho així, una falta de respecte a la memòria de Pasolini, qui visqué, malgrat la seva predilecció pels adolescents, el seu fet sexual amb llibertat i declarà les seves preferències en un moment històric on proclamar-ho era herètic. Només per aquest fet, i per la seva alçada de monstre sagrat, Pasolini mereixeria més respecte. Creient-se propers a Europa els autors s’han allunyat d’ella i han redundat en una trista visió diletante i provincial d’un fenomen que els sobrepassa, i de llarg. 

L’home, a més de cos, té ment.

I aquesta no es pot tractar a la lleugera, i menys quan és la d’un home clarivident, compromès envers la reforma, una persona que avisa, que denuncia, que no té por i que s’enfronta obertament amb el poder establert perquè no vol sentir més falsedat ni feixismes encoberts.

El contingut quan es vol fer una obra biogràfica d’una figura com la tractada a PPP ha de ser rigorós i fer aprendre a l’espectador. Potser mesclant imatges, escollint altres textos i recitant-los amb una altra entonació s’hagués aconseguit molt més. Perquè amb el que vam veure al teatre lliure ens quedarem amb un regust amarg, com si l’autor volgués ridiculitzar Pasolini sota la màscara d’una falsa exaltació, una mica com feien els homes del Palazzo amb el poble italià al llarg dels anys 70. 

És important parlar clar i europeu perquè tot el poble català, i Espanya, pugui agafar de la mà la cultura del Vell Món i caminar amb ella d’igual a igual. Amb actes així ens allunyem i incitem un fals coneixement que sempre acaba sent perniciós.

A  Pasolini no li hagués agradat.